Els deures i les pantalles competixen amb el parc

Quasi el 72% dels xiquets i xiquetes d’entre 10 i 16 anys que viuen en grans ciutats tenen un parc o un espai verd a menys de sis minuts de casa. ar temps entre arbres, gespa, prades o jardins comporta importants beneficis per a la salut mental i física i el desenvolupament cognitiu, però la gran paradoxa és que els xavals a penes trepitgen els espais verds urbans malgrat tindre’ls tan a prop. No ho fan perquè estan a casa ocupats en altres coses.

Bàsicament, fent deures (66 %), usant pantalles (54 %) i veient pel·lícules i sèries (66 %). Uns altres esquiven la naturalesa urbana perquè practiquen esport (40%) o realitzen alguna activitat extraescolar (40%). Només l’11% dels xavals i xavales trepitgen diàriament un entorn natural.

«Alguna cosa està fallant en la infància. El viatge a Eurodisney és un clàssic imprescindible, però els adolescents no van al parc que tenen al costat de casa. I això a pesar que fer-ho impacta directament en el benestar físic i psicològic gràcies al joc lliure, les caminates, la socialització, el foment les habilitats socials i el e amb un espai menys contaminat i sorollós», explica el catedràtic Marco Garrido-Cumbrera, investigador de la Universitat de Sevilla i autor principal de ‘Desigualtats entre els adolescents en l’accés i exposició als espais verds urbans d’Espanya’, un estudi impulsat per l’Observatori Social de Fundació la Caixa.

L’informe —que compta amb la participació de 1.610 menors que viuen a Barcelona, Madrid, Bilbao, Sevilla, València i Saragossa i les seues àrees metropolitanes— deixa clar que l’accés a la natura també va per classes. Els adolescents de perfil socioeconòmic baix acudixen als parcs urbans menys encara que els que pertanyen a llars acomodades econòmicament.

Especialista en salut mental i coordinador del grup d’investigació Health & Territory Research (HTR) de la Universitat de Sevilla, Garrido-Cumbrera deixa clar que les conclusions de l’estudi han de ser un toc d’atenció a tota la societat, des dels governants fins a les famílies i els centres educatius. «Ens enfrontem a un problema social. Tenim als xiquets amargats a casa, fent deures tota la vesprada. I quan els acaben, agafen la tauleta», critica. «No cal demonitzar les pantalles sinó conviure amb elles, però és bàsic que totes les istracions regulen l’ús de dispositius digitals. És una cosa que, almenys, ja s’està fent a les aules», conclou el catedràtic.

No tot és limitar per decret les pantalles, ja siga en el col·le o a casa. L’investigador demana als centres educatius que recuperen les excursions als espais naturals i que no carreguen les agendes dels menors amb excessius deures. Mentrestant, a les famílies els demana que tiren el fre amb les extraescolars i la pressió perquè els seus fills estudien moltes hores i traguen bones notes. «Estem privant als xiquets de la seua infància. No els estem oferint una vida plena», sentencia el catedràtic.

«Confonem tindre bons resultats escolars amb un bon futur laboral. Vivim en una societat altament competitiva i patim temps incerts, amb el desembarcament de la intel·ligència artificial i la competència feroç de la Xina i el Japó, països on cada any els joves semblen que estan més preparats professionalment. Tot ho veiem com una amenaça i per això pressionem als nostres fills i filles amb la seua vida escolar. Els inundem d’extraescolars, els manem a estudiar a l’estranger, els demanem una nota molt alta en la selectivitat i que estudien carreres amb alta ocupabilitat com a Medicina o Enginyeria», analitza Garrido-Cumbrera, que destaca que aquesta pressió dels progenitors es dona, sobretot, en les classes mitjanes.

Les classes altes també traslladen la pressió als seus fills i filles, però amb més diversificació. «En eixes llars, també es realitzen moltes excursions familiars a entorns naturals i museus. Es viatja més i es practica més esport», puntualitza l’investigador de la Universitat de Sevilla.

Conciliació laboral, un altre dels fronts

La responsabilitat, en tot cas, no sempre és de les famílies. «Quan arribes de treballar a les huit de la vesprada, estàs esgotat i l’única cosa que t’abellix és tirar-te en el sofà. Com a molt, traus forces per a arreplegar la casa i organitzar el sopar i el menjar de l’endemà. No podem conciliar la vida laboral amb la familiar, així que ens quedem sense temps per a portar als nostres fills a fer una ejada pel parc», advertix.

De fet, el 17 % de les xiquetes entre 5 i 14 anys (11 % en el cas dels xiquets) en el seu temps d’oci de manera «quasi totalment sedentària», segons mostra l’estadística del Ministeri de Sanitat. Un informe de la Gasol Foundation afegix que, durant el cap de setmana, els xavals i xavales d’entre 8 i 16 anys es en quasi cinc hores pegats a la tauleta, el mòbil o qualsevol altre dispositiu digital. Anar al parc tampoc servix de gran cosa si es fa sense traure els ulls del mòbil, recorda l’investigador.

"No podem conciliar la vida laboral amb la familiar, així que ens quedem sense temps per a portar als nostres fills a fer una ejada pel parc"

L’informe subratlla que els menors que acudixen a espais verds ho fan, bàsicament, per a ar temps amb amics (58 %), ejar o córrer (52 %), i jugar amb la pilota (44 %). L’11 % dels xiquets enquestats acudixen a un parc diàriament, el 18 % ho fa entre tres i cinc dies a la setmana, el 37 % entre un i dos dies a la setmana i el 26 %, entre un i dos dies al mes. Un 6 % no ho fa mai.

En este últim cas, hi ha excepcions atés que quasi el 10 % dels menors amb perfil socioeconòmic baix no visita cap espai verd a la setmana, un percentatge que es reduïx al 7 % entre els de classe mitjana i a penes un 3 % dels de classe alta.

L’estudi també revela que els que viuen en barris amb problemes d’inseguretat, brutícia o trànsit visiten menys els entorns naturals urbans que els que viuen en zones més acomodades.

Pla Verd Escolar de València: Patis més naturals, patis més educatius

Suscríbete para seguir leyendo