On va la corda, va el poal

És una de les nostres expressions més esteses i s’aplica quan algú segueix o obeeix un altre sense dubtar. Així és com fa Mazón (i, per extensió, el PP) amb Vox. Sense matisar, esmenar, discutir o contradir-los res. A peus junts, sí bwana!

Ho hem vist amb l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat Valenciana que han suposat una forta retallada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’atac, obert i explícit ha sigut una demanda de Vox, amb el pretext d’“estrangular-la” per ser “un enemigo dentro” —en paraules d’un síndic de l’extrema dreta—, amb la fanfarroneria i la testosterona pròpies del “malo-malote” del col·legi. Ningú els ha desautoritzat, contradit o corregit, perquè Vox marca l’agenda i el PP ja ha assumit els seus postulats. On va la corda va el poal.

L’AVL és una institució que ha contribuït decididament amb la superació d’un conflicte que ens llastava, modernitzant la nostra societat, prestigiant i donant més presència, difusió, estudi, i per tant, normalització del valencià. Un pilar del nostre autogovern, un orgull i un instrument reconegut, netament valencià i valencianista. Ha estat respectat per tots i totes -amb alguna suspicàcia, d’acord-, tant pels partits progressistes com pel PP que es considerava un partit d’estat. Així, des de Zaplana, qui en fou impulsor, fins a Fabra, ant per la resta de governs, l’Acadèmia ha continuat treballant amb la missió, l’encomana i el respecte dels valencians i valencianes.

Però aquesta legislatura des de l’inici ha sigut una envestida contra el valencià i tot allò que representa (siga a l’escola, als mitjans, a les institucions...). Ha esdevingut la diana dels populars, bé per acció o per omissió, gràcies a l’assumpció -o genuflexió- del marc mental i el discurs contaminat de Vox, que se’n beneficia sense estar governant.

Un espectacle funest, una llançada de pedres a la pròpia teulada dels valencians i les valencianes. La brillant intervenció del meu company i diputat a les Corts Josep Chulvi ens ho deixava clar: “El Partit Popular Valencià, ens clava gols en la mateixa porta”. On va la corda, va el poal.

La vergonyosa justificació no s’ha fet esperar: el PP s’aferrava als ajustos pressupostaris. Però no és cert. La retallada no és una mesura econòmica, és venjança ideològica. Vox no pot suprimir l’AVL perquè està blindada per l’Estatut, però sí que pot minar-ne l’autoritat, silenciar-ne la veu, erosionar la seua legitimitat i contaminar el relat públic. No importa el consens, els ponts, el rigor, els acords, el treball fet... Tot és una estratègia calculada d’enderrocament. Perquè el problema amb l’AVL no és el seu funcionament, la seua gestió o la seua utilitat, ha estat atacada simplement perquè simbolitza allò que Vox odia: la diversitat cultural i lingüística, la legitimitat, el rigor i la presència institucional del valencià i el reconeixement d’una societat rica, compartida i plural.

El més greu és que aquesta operació no es fa com dic des del debat, sinó des del menyspreu. Maccarthisme i punt. I Mazón (i, per extensió, el PP) legitima, no se’n desdiu i amplifica. On va la corda va el poal.

El preu de tot aquest desori és un atac a l’autogovern, al prestigi institucional que havia costat de recuperar, al consens, al valencià, a la nostra riquesa lingüística i un patiment afegit per al poble valencià. On va la corda va el poal. Una corda que ja és una soga que lliga amb un poal ple de fang, odi i indecència moral i intel·lectual.