Gai i de classe obrera

Fa unes setmanes, en aquestes mateixes pàgines de Posdata en abril, Toni Mollà dedicava el seu article a parlar de l’amistat, aprofitant l’avinentesa de la publicació de l’últim llibre de Marina Garcés, La ió dels estranys, que tracta aquest tema tan habitual en la filosofia occidental des de la Grècia clàssica. A l’article, Mollà citava Un elogio de la amistad, de Geoffroy de Lagasnerie, també recentment publicat al nostre país, on el sociòleg francès parla de la seua relació amistosa amb el filòsof Didier Eribon i l’escriptor Édouard Louis.

Eribon, Lagasnerie i Louis han fet de l’amistat un mode de vida, a més de constituir una tríada intel·lectual que aporta saba nova a l’actual debat cultural europeu. Tots tres lliguen estretament en la seua escriptura els ordres sexual i social, i utilitzen l’anàlisi de la violència de classe en la configuració del seu discurs contra el racisme, el masclisme, l’homofòbia, la misogínia, les agressions i les desigualtats socials. Llegir aquests tres seguidors de Michel Foucault i Pierre Bourdieu és adonar-se’n que, malgrat la conjuntura, tot no està perdut. Una resistència a les narratives homogenitzadores del poder hegemònic és possible sempre que hi haja consciència de classe i una ètica que ens ajude a desidealitzar la memòria per a poder reflexionar lliurement sobre les nostres victimitzacions, contradiccions i responsabilitats.

Com a lector, desprès rellegir i subratllar Retorn a Reims i Reflexiones sobre la cuestión gay, he d’agrair-li a Eribon que siga el punt de partida de moltes biografies gais - l’homosexualitat és una qüestió sexual i social-, i haver-me obert els ulls davant l’abandonament de la veu dels més desfavorits per part de l’esquerra. A Lagasnerie li dec la dissidència front a l’establishment, mentre que a Louis, li done les gràcies per ensenyar-me a cridar amb força contra la violència, l’exclusió social, l’homofòbia i la pobresa.

Sempre estic en deute amb els escriptors que llig perquè em qüestionen la vida i em trauen de la zona de confort. És el que li demane a un llibre. La resta són ximpleries i happy hours. Si assumírem les nostres contradiccions burgeses i deixàrem d’amagar els nostres orígens obrers i camperols, seríem més feliços, estaríem menys acomplexats i deixaríem de sentir vergonya pels altres, quan, en realitat, sentint vergonya per nosaltres mateixos. La lectura dels tres sos ens ensenya a no amagar-nos i a recuperar els valors perduts de l’esquerra començant pel nostre propi orgull. I això és molt en temps d’atacs a les institucions democràtiques, amb l’esquerra desnortada i dividida, el nou feixisme empoderat i la dreta organitzant concentracions populistes a ritme d’Hombres G i discursos messiànics.

En aquesta triada gal·la, Eribon exerceix una gran influència sobre els seus dos amics, qüestions d’edat, condició i govern. Louis no es cansa de repetir que li va canviar la vida quan va escoltar una conferència d’Eribon a l’institut d’Amiens, on estudiava. Nascut a Hallencourt el 1992 amb el nom d’Eddy Bellegueule, Louis és una referència internacional no sols per les seues novel·les autobiogràfiques traduïdes a més de trenta idiomes, sinó també pels seus assajos filosòfics i les seues dramatúrgies que li han portat a treballar amb els directors teatrals europeus més importants del moment, com ara Thomas Ostermeier, Stanislas Nordey, Ivo Van Hove o Milo Rau. Alguns muntatges dels seus textos s’han pogut vore al Festival Temporada Alta de Girona, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure, Teatro de la Abadía i Teatro Español de Madrid. Pels teatres i festivals valencians res, tot i que el 2024, ara fa exactament un any, Louis va participar en un diàleg amb l’escriptor Roy Galán al festival En altres paraules, organitzat per CaixaForum València. La presència de la intelligence de la literatura valenciana en aquell acte va ser pràcticament nul·la, malgrat que totes les seues novel·les estan publicades en valencià per Mésllibres, un segell del grup Bromera. Però una cosa és publicar i una altra llegir. A més, a la majoria dels lletraferits valencians els agraden més els homenatges falsaris ante mortem i post mortem que les joves propostes. Caldria dosificar urgentment aquestes preferències, que no vol dir rebutjar-les, si volem pintar fava en el panorama cultural nacional i internacional. Fa temps que hem convertit la cultura oficial en un tancat geriàtric i endogàmic. Avís als navegats.

Louis ha construït el seu projecte literari mitjançant la seua pròpia biografia. Utilitza el relat familiar, la violència de classe i les percepcions culturals i socials de l’entorn on va créixer per a construir una contundent narrativa contra el racisme, l’homofòbia, la pobresa i tot el que açò implica. Així ho ha fet en les seues quatre novel·les publicades fins ara: Adeu a l’Eddy Bellegueule (2014), Història de la violència (2016), Qui va matar el pare (2018), Lluites i metamorfosis d’una dona (2022) i Canviar: Mètode (2023).

La publicació de la primera novel·la va ser tot un esdeveniment literari a França. Escrita en primera persona, Louis conta en ella com va sobreviure el jove gai que era aleshores en un ambient hostil de classe baixa marcat per l’alcoholisme del pare, la violència familiar, l’explotació de les classes treballadores, les percepcions preconcebudes, la violència d’Estat i l’assetjament escolar, temes que tornen a aparèixer en la tercera i quarta novel·la. Per a Louis hi ha un punt d’inflexió quan se’n va a estudiar a Amiens i descobreix nous codis i noves classes socials. La formació acadèmica, l’assumpció de l’homosexualitat i el desig de fugir d’un entorn familiar advers per a viure en llibertat són algunes de les causes que li feren canviar el seu nom de naixement pel d’Édouard Louis. Un nova identitat per a una nova realitat no exempta de contradiccions i altres misèries. Dels orígens un mai es lliura del tot. Però aquesta és una altra història.

Del projecte literari de Louis no s’escapen Eribon ni Lagasnerie, que apareixen com a personatges en la segona novel·la, Història de la violència, que conta la violació i l’intent d’assassinat que pateix Louis a mans d’un jove algerià després del sopar de Nadal a casa dels seus amics. Un contundent al·legat contra el racisme, la justícia social, l’agressió sexual, la misèria moral i les contradiccions de classe. Nous conflictes amb escletxes per on es cola el qui som, d’on venim i què fem ací. Com indica Imre Kertész a la llarga citació que tanca aquest llibre de Louis, «escriure sobre la vida equival a pensar-hi, pensar sobre la vida equival a qüestionar-la, i tan sols es qüestiona el propi element vital a qui aquest element asfixia o aquell que d’alguna manera s’hi mou d’una forma antinatural». Crec que no cal afegir res més.